Rifa de l'Oca del 2009

Com és costum al nostre poble des de temps immemorials, avui, per posar fi al Novenari de les Ànimes, s'ha fet la Rifa de l'Oca. Enguany, la Comissió Pastoral de la Parròquia de Sant Vicenç de Malla ha rifat l'oca que ha anat a parar a un veí de Taradell que té parents al nostre poble i que habitualment ve a missa. També com ja és tradicional, el Bestiari de Malla ha fet el Ball de l'Oca. En aquest ball s'hi canta en llatí el "Liberame Dómine" mentre l'Oca del Novenari marca les passes del compàs, i després amb flabiol i bombo, dansa a la plaça fent tres moviments que representen que camina, neda i vola. Recordem, aquí, que l'Oca del Novenari té música i dansa pròpies. També, aquest any, hi ha hagut dos ocs que han fet "companyia" a l'oca rifada, des de la distància, els quals han set l'atracció de la nostra canalla.

L'oca és el geni de la neu, de l'hivern. Les seves plomes blanques representen les volves de neu. D'aquí que quan neva s'ha dit que "al cel plomen les oques". L'oca és, doncs, un símbol antiquíssim mallenc que abans que es cristianitzés tenia relació amb el sol i els astres, o amb alguna divinitat equivalent. Pels avantpassats celtes, o centre-europeus, l'any començava per Tots Sants, per Samuhin. Fou adaptada i reinterpretada per la nostra església com un símbol plenament cristià, representant l'eternitat, atès que el fet que posi punt i final al Novenari de les Ànimes, el mes dedicat als morts, i obri la porta a l'Advent, el cicle de Nadal, enllaça la mort i la vida. Un cicle que no està separat, sinó que està unit per un cicle etern, un cercle infinit, una espiral que s'embolica des del passat fins al nostre present. L'oca és un símbol de ressurrecció dels morts, i alhora, també, de renaixement, de naixement, d'esperança. Jesús naixerà com el sol, com una au fènix per sempre.

Ball del Sacrifici, un ball de bestiari en honor al patró Sant Vicenç Màrtir

El Ball del Sacrifici és un ball d'ofrena i acció de gràcies al patró Sant Vicenç Màrtir. L'anàlisi de la seva dansa ens portaria a concloure que és també un ritual iniciàtic d'any. Aquest ball es representa per la Festa Major, per Sant Vicenç. Malgrat sigui escaient fer-se pels volts del 22 de gener, també s'ha fet alguna vegada al setembre (com a inici de curs) i s'ha exhibit fora de Malla en mostres de bestiari. La dansa és composta per tres figures festives: el porc, l'oca i el gall. Cada figura representa una data o període concrets. El porc, per les diades de Sant Martí (11 de novembre) i Sant Tomàs (21 de desembre), el temps de les matances del porc a la Plana de Vic, típiques a casa nostra; l'oca, per la rifa de l'oca, el darrer diumenge de novembre, la festa de cloenda del novenari de les ànimes; i el gall, per la missa del gall, Nadal. Sant Vicenç, llavors, tanca el cicle de les festes de Malla. Caldria remarcar que a Sant Vicenç se li ha conferit un cert caràcter saturnal, atesa la seva relació festiva amb el temps i l'entrada a un nou any. Tampoc no podem pas oblidar que Sant Vicenç fou màrtir, i morí en sacrifici per defensar noblement la fe de Jesús. D'aquesta manera, en la dansa pren atributs divins. Les tres figures giren al voltant d'un eix central (tió amb una destral) quan la música dels goigs sona interpretada amb flabiol i bombo. Les tres deixen un espai lliure, una absència. Per tant, fan una forma de mitja lluna, tracen la forma d'una destral catalana que gira cíclicament amb l'any seguint una cadència. Al final de la dansa, les figures s'acosten al centre i s'inclinen, abnegades, fent reverència al tió. El tió representa el vincle de la comunitat i el renaixement de la mateixa. I aleshores apareix el cop de la destral, de la mà de l'home, com un manament diví, que talla el vincle amb el passat any i enceta el nou any. La destral toca fusta i s'hi endinsa. El tall de la destral, el sec, queda en la comunitat, com una marca de compte de l'any.

GOIGS DE SANT VICENÇ DE MALLA (ESGLÉSIA ROMÀNICA D'OSONA)

GOIGS DE SANT VICENS MARTIR PATRÓ DE MALLA*


Puix al cel sou poderós
en alt trono d’or sentat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

La ciutat de Huesca un dia,
per bressol va darvos Déu.
Ab sos cims, del cel la vía
us signá l’alt Pirineu.
Per aixó heu seguit, gustós,
el camí de santedad:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Educat per sant Valeri,
predicáu al poble fiel;
y per paga, us don l’Imperi
copa plena d’amarg fel:
puix irat y furiós,
Dacià us ha encadenat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Sou, al bell punt que clareja,
presentat al tribunal.
Nimbe clar de llum rodeja
vostra faç angelical.
Y de Déu, tot vigorós,
la lley santa heu defensat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Son les penes més inmenses,
per Vos, goigs de paradís,
les més grans, les més intenses
les sufriu, ab dolç sonrís.
De patí esteu desitjós
per l’Etern que us ha criat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Entre flames tormentoses
sou posat, sens cap conçol,
y en el foch, llagues sangnoses
s’hi han desclós, que fan condol,
com més viu, més ardorós,
nou valor us ha donat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Quan sols era una ferida
vostre cos, en el torment,
y somblávau flor marcida,
qu’ha esfullat el fret y’l vent,
dins d’un lloch, tot tenebrós,
el tirà us ha empresonat.
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

El Senyor, per conçolarvos,
la presó us omple de llum,
y també, per confortarvos,
l’han omplerta de perfum,
Angelets de cabell ros,
que del cel han devallat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

La tempesta s’és minvada,
puix res poden els tiráns
s’omple, quan se’ls dona entrada,
la presó de cristians;
y’l cos vostre encar sangnós,
reverents, tots han besat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Un llit blá se us preparava,
per postres llagues guarir;
mes, mostráu que sempre estava
vostre goig en el sufrir,
puix moriu, victoriós,
quan tantost hi sou posat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Quan la gloria Deu us dona,
y’l martiri habeu sofert,
es llensat y s’abandona
vostre cos en lloch desert.
De les feres, valerós,
un corp us ha defensat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Aqueix fet tothom admira,
y al butxí fa exasperar,
y a la fe, abrusantlo l’ira
vostre cos tira en el mar;
mes, d’un modo portentós,
á la platja sou portat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Nostres camps, nostres collites
baix vostre amparo posem,
coses grans, coses petites
totes vos les confiem,
puix valiment poderós,
sempre’ns haveu demostrat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Vostres relíquies veneren
d’aqueix poble’ls devots fills,
i per elles tots esperen
vostre auxili en els perills;
perxò acuden sempre a Vos
en tota necessitat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Puix brillau, tot lluminós,
dalt la glòria coronat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

V. Ora pro nobis beate Vincenti
R. Ut digni efficiamur promissionibus Christi.

OREMUS

Da nobis quaesumus omnipotens Deus, adversa mundi invicta mentis constantia tolerare, qui beatum Levitam Vincentium nec nunis terreri, nec paenis passus es superari. Per Christum Dominum nostrum. R. Amen


* Escrit es català antic, abans de la gramàtica de Pompeu Fabra.

Tots Sants

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.