diumenge, 29 de novembre de 2009

Rifa de l'Oca del 2009

Com és costum al nostre poble des de temps immemorials, avui, per posar fi al Novenari de les Ànimes, s'ha fet la Rifa de l'Oca. Enguany, la Comissió Pastoral de la Parròquia de Sant Vicenç de Malla ha rifat l'oca que ha anat a parar a un veí de Taradell que té parents al nostre poble i que habitualment ve a missa. També com ja és tradicional, el Bestiari de Malla ha fet el Ball de l'Oca. En aquest ball s'hi canta en llatí el "Liberame Dómine" mentre l'Oca del Novenari marca les passes del compàs, i després amb flabiol i bombo, dansa a la plaça fent tres moviments que representen que camina, neda i vola. Recordem, aquí, que l'Oca del Novenari té música i dansa pròpies. També, aquest any, hi ha hagut dos ocs que han fet "companyia" a l'oca rifada, des de la distància, els quals han set l'atracció de la nostra canalla.

L'oca és el geni de la neu, de l'hivern. Les seves plomes blanques representen les volves de neu. D'aquí que quan neva s'ha dit que "al cel plomen les oques". L'oca és, doncs, un símbol antiquíssim mallenc que abans que es cristianitzés tenia relació amb el sol i els astres, o amb alguna divinitat equivalent. Pels avantpassats celtes, o centre-europeus, l'any començava per Tots Sants, per Samuhin. Fou adaptada i reinterpretada per la nostra església com un símbol plenament cristià, representant l'eternitat, atès que el fet que posi punt i final al Novenari de les Ànimes, el mes dedicat als morts, i obri la porta a l'Advent, el cicle de Nadal, enllaça la mort i la vida. Un cicle que no està separat, sinó que està unit per un cicle etern, un cercle infinit, una espiral que s'embolica des del passat fins al nostre present. L'oca és un símbol de ressurrecció dels morts, i alhora, també, de renaixement, de naixement, d'esperança. Jesús naixerà com el sol, com una au fènix per sempre.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ball del Sacrifici, un ball de bestiari en honor al patró Sant Vicenç Màrtir

El Ball del Sacrifici és un ball d'ofrena i acció de gràcies al patró Sant Vicenç Màrtir. L'anàlisi de la seva dansa ens portaria a concloure que és també un ritual iniciàtic d'any. Aquest ball es representa per la Festa Major, per Sant Vicenç. Malgrat sigui escaient fer-se pels volts del 22 de gener, també s'ha fet alguna vegada al setembre (com a inici de curs) i s'ha exhibit fora de Malla en mostres de bestiari. La dansa és composta per tres figures festives: el porc, l'oca i el gall. Cada figura representa una data o període concrets. El porc, per les diades de Sant Martí (11 de novembre) i Sant Tomàs (21 de desembre), el temps de les matances del porc a la Plana de Vic, típiques a casa nostra; l'oca, per la rifa de l'oca, el darrer diumenge de novembre, la festa de cloenda del novenari de les ànimes; i el gall, per la missa del gall, Nadal. Sant Vicenç, llavors, tanca el cicle de les festes de Malla. Caldria remarcar que a Sant Vicenç se li ha conferit un cert caràcter saturnal, atesa la seva relació festiva amb el temps i l'entrada a un nou any. Tampoc no podem pas oblidar que Sant Vicenç fou màrtir, i morí en sacrifici per defensar noblement la fe de Jesús. D'aquesta manera, en la dansa pren atributs divins. Les tres figures giren al voltant d'un eix central (tió amb una destral) quan la música dels goigs sona interpretada amb flabiol i bombo. Les tres deixen un espai lliure, una absència. Per tant, fan una forma de mitja lluna, tracen la forma d'una destral catalana que gira cíclicament amb l'any seguint una cadència. Al final de la dansa, les figures s'acosten al centre i s'inclinen, abnegades, fent reverència al tió. El tió representa el vincle de la comunitat i el renaixement de la mateixa. I aleshores apareix el cop de la destral, de la mà de l'home, com un manament diví, que talla el vincle amb el passat any i enceta el nou any. La destral toca fusta i s'hi endinsa. El tall de la destral, el sec, queda en la comunitat, com una marca de compte de l'any.

diumenge, 15 de novembre de 2009

GOIGS DE SANT VICENÇ DE MALLA (ESGLÉSIA ROMÀNICA D'OSONA)

GOIGS DE SANT VICENS MARTIR PATRÓ DE MALLA*


Puix al cel sou poderós
en alt trono d’or sentat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

La ciutat de Huesca un dia,
per bressol va darvos Déu.
Ab sos cims, del cel la vía
us signá l’alt Pirineu.
Per aixó heu seguit, gustós,
el camí de santedad:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Educat per sant Valeri,
predicáu al poble fiel;
y per paga, us don l’Imperi
copa plena d’amarg fel:
puix irat y furiós,
Dacià us ha encadenat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Sou, al bell punt que clareja,
presentat al tribunal.
Nimbe clar de llum rodeja
vostra faç angelical.
Y de Déu, tot vigorós,
la lley santa heu defensat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Son les penes més inmenses,
per Vos, goigs de paradís,
les més grans, les més intenses
les sufriu, ab dolç sonrís.
De patí esteu desitjós
per l’Etern que us ha criat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Entre flames tormentoses
sou posat, sens cap conçol,
y en el foch, llagues sangnoses
s’hi han desclós, que fan condol,
com més viu, més ardorós,
nou valor us ha donat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Quan sols era una ferida
vostre cos, en el torment,
y somblávau flor marcida,
qu’ha esfullat el fret y’l vent,
dins d’un lloch, tot tenebrós,
el tirà us ha empresonat.
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

El Senyor, per conçolarvos,
la presó us omple de llum,
y també, per confortarvos,
l’han omplerta de perfum,
Angelets de cabell ros,
que del cel han devallat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

La tempesta s’és minvada,
puix res poden els tiráns
s’omple, quan se’ls dona entrada,
la presó de cristians;
y’l cos vostre encar sangnós,
reverents, tots han besat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Un llit blá se us preparava,
per postres llagues guarir;
mes, mostráu que sempre estava
vostre goig en el sufrir,
puix moriu, victoriós,
quan tantost hi sou posat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Quan la gloria Deu us dona,
y’l martiri habeu sofert,
es llensat y s’abandona
vostre cos en lloch desert.
De les feres, valerós,
un corp us ha defensat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Aqueix fet tothom admira,
y al butxí fa exasperar,
y a la fe, abrusantlo l’ira
vostre cos tira en el mar;
mes, d’un modo portentós,
á la platja sou portat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, màrtir gloriós.

Nostres camps, nostres collites
baix vostre amparo posem,
coses grans, coses petites
totes vos les confiem,
puix valiment poderós,
sempre’ns haveu demostrat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Vostres relíquies veneren
d’aqueix poble’ls devots fills,
i per elles tots esperen
vostre auxili en els perills;
perxò acuden sempre a Vos
en tota necessitat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

Puix brillau, tot lluminós,
dalt la glòria coronat:
Siau lo nostre advocat
Sant Vicens, mártir gloriós.

V. Ora pro nobis beate Vincenti
R. Ut digni efficiamur promissionibus Christi.

OREMUS

Da nobis quaesumus omnipotens Deus, adversa mundi invicta mentis constantia tolerare, qui beatum Levitam Vincentium nec nunis terreri, nec paenis passus es superari. Per Christum Dominum nostrum. R. Amen


* Escrit es català antic, abans de la gramàtica de Pompeu Fabra.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Tots Sants

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.

diumenge, 7 de juny de 2009

Jaculatòries del Mes de Maria de Malla

Mare de Déu de la Gràcia des de molts segles venerada a Malla: conserveu-nos ben viva la nostra Fe. Déu vos salve...

Augmenteu-nos, Verge sagrada, l’Esperança de veure-us un dia al Cel. Déu vos salve...

Regni en nosaltres Verge Santa, l’Amor a Déu i al nostre proïsme. Déu vos salve...

Infoneu-nos, Mare agraciada, horror al pecat i amor a la virtut. Déu vos salve...

Ajudeu-nos, Mare de Déu, en totes les nostres necessitats espirituals i temporals. Déu vos salve...

100 dies d’indulgència als que devotament resin aquestes jaculatòries. (amb llicència)

El juny és el mes del Sagrat Cor de Jesús

El Bisbe Torras i Bages va escriure a Vilafranca del Penedès l’any 1879, atenent la sol•licitud del Papa Lleó XIII, el llibre titulat “Mes del Sagrat Cor de Jesús”. D’aquesta manera, Torras i Bages va instaurar la tradició litúrgica de dedicar el mes de juny al Sagrat Cor de Jesús. A Malla hi ha diverses proves d’aquesta devoció de la seva comunitat cristiana, però sens dubte que la més evident i destacada és el Sagrat Cor de la Creu de Malla que s’alça damunt el turó del Clascar.

Així doncs, la comunitat cristiana de Malla, tot respectant la tradició de dictà Torras i Bages, resen durant el mes de juny aquestes oracions que a sota citem:

Oh ferida preciosa, oberta en el Sagrat Cor per a donar pas a les flames del seu immens amor; feu que l’incendi de la caritat purifiqui els nostres cors de la immundícia del pecat. Parenostre i Avemaria.

Oh Corona d’espines, que turmenteu al sagradíssim Cor amb les cruels puntes dels nostres pecats: feu que sentim un sant i vertader remordiment de les nostres culpes. Parenostre i Avemaria.

Oh Creu plantada en el Cor de Crist, arbre frondós alimentat per la sang divina, signe de l’encès desig que sentíeu d’ésser crucificat: concediu-nos una resignació completa als designis de la Providència. Parenostre i Avemaria.


Acte de Consagració:

Sóc vostre, oh bon Jesús, perquè sou mon creador, perquè de tota l’eternitat m’heu portat dins de la vostra intel•ligència com una criatura és portada per la mare; sóc vostre perquè m’heu rescatat del poder del dimoni i m’heu comprat pel preu de la vostra preciosíssima sang; sóc vostre com el fill és del pare, com el sarment és del cep, com el fruit és de l’arbre, puix fruits de la vostra creu som tots els cristians; i encara que mil vegades m’he rebel•lat contra Vós, el vostre Cor dolcíssim mai ha deixat d’estimar-me; heu llençat per mi doloroses llàgrimes en els dies de ma prevaricació, i mogut per vostre Cor amantíssim, no heu parat fins a fer-me tornar a la gràcia. Oh! Cor que tant m’heu estimat! Oh! Cor a qui tantes vegades he entristit i omplert d’amargor! A Vós em consagro i proposo d’aquí endavant estimar-vos pels qui no us estimen, honrar-vos pels qui us menyspreen. Proposo dedicar tot el meu cor en estimar-vos i voldria tenir mil cors per estimar-vos més encara; vull que des d’ara la meva ànima sia un sagrari vostre, tancat a tota vana passió humana, un lloc de repòs per Vós, una viva imatge del vostre Cor, de manera que, dedicant-se durant tota la vida a amar-vos, l’últim pensament que faci a l’hora de la meva mort sia un acte d’amor a Vós, oh Jesús dolcíssim, que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat. Amén.

dissabte, 6 de juny de 2009

Els angelets

Quan als infants de Malla els cauen les dents de llet, els angelets vénen a recollir-les. La denteta es deixa embolicada amb un mocador sota el coixí, i a la nit, mentre l'infant dorm, de manera màgica, els angelets deixen un present i se l'enduen cap als seus dominis del Cel. Els agelets paguen amb un regal al nen o la nena per cada dent que s'emporten. L'endemà, quan l'infant es lleva del llit, alça el coixí, i curull de joia i sorpresa, veu com la denteta n'ha desaparegut i en el seu lloc hi ha un regal.

Sembla que els infants i els angelets tenen la mateixa mena. Tant els infants com els angelets són fets de la mateixa essència divina, de llum, de vida. Les dentetes de llet pertanyen als angelets, ells les guarden perquè saben que són un tresor d'innocència i il·lusió. I els infants, que són angelets a la terra, estan protegits pels angelets del cel. Els angelets, els quals es confonen amb la llum, vigilen els infants que no els passi cap mal i siguin en tot moment feliços.

dijous, 14 de maig de 2009

Una història de l'hort: la ceba agra d'en Jaume Bigas

Aquesta és una història que ha d'engruixir la nostra cultura pagesa. Una història d'un pagès que volia aconseguir un gust equilibrat per a un dels plats més típics de Malla i la Plana de Vic: l'amanit. Conta la família d'en Jaume Bigas que fa més de cent anys que un dia, l’avi i padrí Jaume, el qual era fill de Taradell, es va casar i se’n va anar a viure a Clavegueres (Múnter-Muntanyola). Allà, al costat de casa, hi tenia un hort on hi plantava tot tipus d’hortalisses. Però d’entre les hortalisses n’hi havia una que li feia ballar el cap més que les altres: la ceba. Li agradava la ceba, molt, però quan menjava amanida la trobava massa rabiüda. I vet aquí que va sentir a parlar que en una casa, al Mas Gran (Vic-Malla) tenien una ceba que tenia molta anomenada, de bona que era. En Jaume, l’avi, se n’hi va anar tot determinat i en va tornar amb planter per fer-ne a casa. I des de llavors en va anar fent tota la vida, i se’n va fer les mil delícies a l’amanida. No hi havia ceba al món com aquella ceba tan dolceta, encara que l’anomenessin agra. Aquella ceba va passar de pares a fills. Així, doncs, en Jaume va ensenyar a conreuar-la al seu fill Joan, i aquest al seu fill, en Jaume, el que coneixem i ens ha ensenyat a plantar-la. Ara en Jaume Bigas viu a Malla, i tot el seu bon saber ja creix al nostre poble. La seva ceba és una classe única i superior en el gust, atès que és més dolça que les altres varietats i al paladar deixa anar un lleuger i equilibrat toc avinegrat. Tot i ser una ceba que deriva de la "Molins de Rei", després d'un procés de selecció acurat, pacient i centenari, en Jaume ha aconseguit obtenir una ceba autòctona amb un gran valor gastronòmic i amb denominació d'origen. La seva gran experiència en l'hort ens ha ensenyat que no s'ha de conrear qualsevol cosa a l'hort, i que només les hortalisses escollides són, al plat, la millor menja i la més sana, també, és clar. En Jaume i la seva família han produït una ceba de qualitat.

dissabte, 2 de maig de 2009

Invocacions del Mes de Maria a Malla

Les invocacions del Mes de Maria es deien després d'enramar amb flors de Malla un altaret amb la imatge de la Mare de Déu, preferetment de la Puríssima o la Mare de Déu de Gràcia (estampa, figura...), a casa. Les oracions es feien cada dia del mes de maig, el mes més bell de l'any, el mes consagrat a la Mare de Déu. Antigament també s'havien fet en llatí. Les flors més emprades per a guarnir l'altaret eren les del lilà, botons d'or i també roses, entre d'altres de boscanes. Tot seguit, podeu llegir les invocacions del mes de Maria:

Mare meva amantíssima, en tots els instants de la meva vida, recordeu-vos de mi, infeliç pecador/a. Déu vos salve, Maria...

Aqüeducte de les divines gràcies, concediu-me abundància de llàgrimes per plorar amargament els meus pecats. Déu vos salve, Maria...

Reina dels Cels i Terra, sigueu mon empar i defensa en les temptacions dels enemics de la meva ànima. Déu vos salve, Maria...

Immaculada filla de Joaquim i Anna, aconseguiu-me del vostre Fill les gràcies que necessito per a salvar-me. Déu vos salve, Maria...

Advocada i refugi dels pecadors, assistiu-me a l'hora de la meva mort i obriu-me les portes del Cel. Déu vos salve, Maria...

Oració final:
Sigui vostra gran puresa,
alabada eternament,
puix que un Déu omnipotent
es complau en tal bellesa.
A Vós celestial Princesa,
sagrada Verge Maria,
Us ofereixo en aquest dia
l'ànima, la vida i el cor.
Mireu-me amb els ulls plens d'amor,
no em deixeu, no, Mare mia.

dijous, 30 d’abril de 2009

ESSÈNCIA DE SAÜC PEL MAIG

El saüc és la flor del saüquer (sambucus nigra), o soguer en català de la Plana de Vic. El soguer és un arbust que creix als marges i recs de Malla. Pel maig floreix, i és llavors el moment de fer-ne una medecina tradicional que va bé per als refredats i mal de coll, anomenada essència. Primer cal recollir les flors de saüc (que són petites, blanques i en forma de creu). Cerquem el saüquer més proper que hi hagi al centre. Amb un cistell i tisores tallarem els extrems de les branques on hi ha les flors. No pot superar el terç de flors de l’arbust. Hem de deixar moltes més flors que no pas ens en duem. Un cop a casa, es preparen els estris per fer l’essència. S’agafa una cassola de terrissa o plata fonda; es tapa amb un drap de lli o de cotó, tot fent una cambra; al damunt hi posem la for de saüc; i a sobre de tot, la font de calor, és a dir, la planxa o resistència (també es pot fer com abans, amb una altra cassola plena de brases. Però llavors, s'ha d'anar repostant) Llavors deixem que vagi fent l’essència tot el dia i anem canviant les flors a mesura que es vegin amb un to blanc torrat, tirant a ocre. Quan s'hagi acabat la matèria primera, és a dir, la flor tendra, llavors és el moment de recollir l'essència que ha quedat dipositada dins la cassola. Tot seguit, guardem l'essència dins d'un pot de vidre al rebost.

dimecres, 29 d’abril de 2009

En Francesc Paracolls, el patriota mallenc de la Guerra de Successió

A principis del segle XVIII, hi hagué un noble pagès de Malla que lluità a la Guerra de Successió amb els Vigatans, al costat d'en Bac de Roda, és a dir, a favor de la causa austriacista. El nostre patriota s'anomenava Francesc Paracolls. En Francesc Paracolls era fill i hereu del Mas Paracolls de Malla, i va ser pres i ferit en una brega prop de Gallifa. Aleshores fou conduït a Vic, per ser penjat a la forca del Puig d’en Planes el 18 d’abril de 1714. El seu cos fou enterrat al cementiri de Sant Vicenç de Malla.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Cicle Festiu de Malla

Primavera
Sant Josep (crema de sant Josep a cada casa)
Diumenge de Rams (benedicció del ram d'olivera, llor i romaní, i palma, palmó,i creus de palma).
Via Crucis al Clascar
Diumenge de Pasqua: Missa Pasqual i Rifa dels Ous (Toc de campanes, caramelles, balls de bastons, falcons, Ball Pla de la Rifa dels Ous, ball del Drac i tronada, corrandes)
Benedicció del pedró i del terme (Ball del Pedró)
Plantar la creu d'olivera (els pagesos)

Maig: Mes de Maria (a cada casa, altars enramats, invocacions i rosaris)
Festa litúrgica de Sant Isidre, missa i dinar popular. Ball dels dallaires (en el festiu més proper).
Festa del Prat Verd (Prat Gros i Prat Xic)
Corpus: Dansa de les Dones d'Aigua (Ball de picadors i llençols).
Juny: Mes del Sagrat Cor de Jesús.

Estiu
Juny: Mes del Sagrat Cor de Jesús.
Entre el canvi de solstici i Sant Joan: Ball del Gall Sol.
Sant Joan (a cada casa, fogueres i coca): Recollida de l'Herba de Sant Joan.
Finals de juny o principis de juliol: Festa del batre. Els segadors tradicionals segant amb volants com abans i fent garberes. Ball del Bou Mascart(bestiari), ball de bastons (ball de la civada), ball de Segadors, Ball de la Batuda, Ball de les Dalles. Aixecada de l'Ase (ball de bestiari del Ruc Català).
31 d'agost: Aplec dels Ramons (Barri del Solell del Clascar).
Setembre(inici de curs)
10 de Setembre. Vigília de l'Onze de Setembre. Homenatge d'en Francesc Paracolls al monument, cant dels Segadors, beguda de licor de Paracolls i caminada de l'església de Malla a Vic pel camí ral de la Columna Mallenca de la Marxa dels Vigatans (Caminada de la Senyera de l'Escamot Francesc Paracolls)
Festa de l'Onze de Setembre: havaneres i rom cremat. Diada dels Falcons. Sortida del Bestiari de Malla (balls de cavallets, ball del paó Zel; i la desfermada de l'oca, del gos, del gall, del bou...)

Tardor
Festa dels Bastoners de Malla i Falcons de Malla
Tots Sants: Missa i visita al cementiri.
Novenari de les Ànimes (rifa de l'oca i ball de l'Oca del Novenari o "Liberame Dómine")
23 de novembre: Celebració Dia del Bestiari Festiu Europeu. Exposició del Drac de Malla.

Hivern
Nadal i Advent (Ball de Ballestes i Ball del Gall (bestiari).
Últim diumenge de l'any: Falconada del Clascar. Diada falconera.
Reis(carters reials a cavall, teiers i seguici amb gralla i tambors; a dins l'església, adoració dels reis i ofrena amb la tocada del flabiol)
22 de gener: Festa Major del patró Sant Vicenç (missa i vermut). Castell de foc. Ball del Sacrifici (Ball de bestiari en honor a Sant Vicenç)
12 de Febrer (o diumenge proper): Dia del Museu (Aniversari d'en Camil Pla). Ball d'en Camilu (capgròs). Itinerari històric pel Clascar.
Carnestoltes: Festa dels Bandolers. Contradansa dels Bandolers.

AUCA DE LA LLEGENDA DEL BANDOLER EN SERRALLER

Conta una llegenda que hem sentit a explicar,
que un dia el bandoler Serraller ens va visitar.

A l’Hostal del Bolló amb onze més s’hi quedà
car en Serraller tenia gana, volia esmorzar.

Com que no hi havia teca, la mestressa al Maset feu anar
el mosso, corrents, a cercar el pa.

Per a avisar al Maset, el mosso va aprofitar
i aquells als Minyons d’en Veciana van cridar.

Els Mossos d’Esquadra la masia van envoltar
i els bandolers d’en Serraller van començar a disparar.

Veient-se perdut, en Serraller es va amagar
i amb el trabuc, sota el fems es fa colgar.

Els Minyons d’en Veciana quan poden entrar
tot ho regiren i veuen els fems fumejar.

Els fems amb les espases comencen a forgar
i trobant sang, veuen el Serraller a alçar.

Quan sortí en Serraller, als minyons va apuntar
però per mal sort seva el tret va errar.

En Serraller pres a la Mare de Déu s’encomanà,
perquè allà al camp el volen ajusticiar.

Sos braços i cames als cavalls van lligar
i allà, amb tristor, mala fi hi va trobar.

Diuen que al Coll de Malla hi van penjar,
el seu cap per als dolents espantar.

I vet aquí la història d’un mal acabar,
que un dia En Serraller va venir a robar.

A Malla el tenim present per a recordar
que també els bandolers hi van arribar.

AUCA DE LA CEBA AGRA DE CLAVEGUERES

1. AL MAS CLAVEGUERES, UN DIA
A L'HORT, CEBES HI HAVIA.

2. PERÒ LA CEBA DEVIA MOLT PICAR,
PERQUÈ L'AVI JAUME LA VA CANVIAR.

3. SE'N VA ANAR AL MAS GRAN
QUE HI TENIEN BONES CEBES , OH, I TANT!

4. AMB LA CEBA AL SARRÓ,
SEMPRE MÉS EN GUARDÀ LLAVOR.

5. DES DELS TEMPS DE MIL NOU-CENTS,
A CLAVEGUERES L'HAN SEGUIT FENT.

6. LA CEBA, D'AVI A NÉT HA PASSAT,
I A MOLTS VEÏNS HA ALIMENTAT.

7. LA CEBA MÉS GRAN ES PLANTA PEL GENER
I EN VUIT MESOS CAP AL GRANER!

8. VUIT DIES LA LLAVOR S'ESTÉN
I S'ASSECA AMB SOL I POC VENT!

9. A L'OCTUBRE SEMBRES PER PLANTER
I AIXÍ FARÀS CEBES PEL GENER.

10. SI VOLS CEBES PER AMANIR,
A L'ABRIL, PLANTAR; A L'AGOST COLLIR.

11. SI BÉ LES VOLS GUARDAR,
LES CEBES HAS D'ENFORCAR.

12. GRÀCIES, JAUME I MERCÈ,
PER FER-NOS EL PLAT TAN AMÈ!

diumenge, 26 d’abril de 2009

TRADICIÓ DE MALLA

1.Costumari de Malla

1.1. Hivern
1.2. Primavera (quaresma, pasqua, pedrons, mes de maria)
1.3. Estiu (la sega)
1.4. Tardor
1.5. La metorologia de pagès
1.6. La vida i la mort
1.7. El culte arbori. Les herbes remeieres.

1.1. Hivern
La vinguda de l’hivern a pagès suposava l’arribada d’un temps letàrgic pel fred imperant, però alhora representava un moment de lluita aferrissada contra les forces de la natura en què els homes i les dones estaven en clara inferioritat. Els pagesos havien de cuidar el bestiar i proporcionar-los-hi menjar en tot moment. Per treballar a fora hi havia menys hores que per estar reclòs vora la llar de foc. És per aquest motiu que la llar de foc prenia una importància cabdal. La llar era el centre de reunió de la família quan es feia fosc. I, per tant, esdevenia una font d’estímul per a la comunicació, imaginació, intercanvi i relació. En aquest lloc és on s’originaven els contes de la vora del foc, els acudits, les endevinalles, etc. En Pepet del Masgran encara recorda una dita per demanar al fum que surti fora de la casa per la xemeneia. Diu així: Fum, fum, fum, puja xemeneia amunt, trobaràs un capellà que et donarà un tros de pa; fum, fum, fum, puja més amunt, trobaràs una monja que et darà una taronja.” També s’hi feien jocs infantils a l’entorn del foc. Un joc semblant a la popular sabateta o campaneta de la ning-ning, també s’havia fet en alguna llar de casa nostra. Al Masgran hi ha perviscut però amb una lletra diferent: “Ning,nang, campanes de fusta, aneu-les tocant gent dels paperers que a mi no em fumereu pas més”. A la vora del foc, es podia treballar i xerrar alhora. I l’estona passava volant. Així, doncs, mentre s’espellofava es cantaven cançons i s’explicaven endevinalles. Aquestes endevinalles són el testimoni popular de la nostra història. Citem a sota algunes de les moltes endevinalles que s’explicaven els nostres avis que aleshores eren tant o més joves que nosaltres. Al mateix temps us engresquem a entrar en el joc, i provar de dir-les a algú per si les sap endevinar. Comprovareu que com més jove sigui el vostre interlocutor, més difícil li serà respondre-la. De seguida, us adonareu que una simple endevinalla pot il•lustrar la vida dels nostres avantpassats, perquè és, en si mateixa, el reflex de la cultura, la tècnica i els valors de la societat que les creà.

1. Llarg, llargum, parent d’en Prim; si mans tenia, llebres agafaria. Què és?
Resposta: El camí

2. Una cosa rodona com un garbell i llarg com un budell. Què és?
Resposta: Un pou

3.1. Un convent de monges blanques i un frare vermell que els repica les anques. Què és?
3.2. Un convent de monges blanques i un frare vermell que totes les palpa. Què és? (variant)
Resposta: La boca (la llengua i les dents)

3.3. Un convent de monges blanques que unes pugen i d’altres baixen. Què és?
Resposta: Les mongetes quan bullen a l’olla.

4. Un camp rellat, rellat, que cap punta de rella hi ha tocat. Què és?
Resposta: La teulada

5. Una cosa petita com una oliva que no cap en una botiga. Què és?
Resposta: el llum

6. Pelut per fora, pelut per dins, alça la cama i fica-la a dins. Què és?
Resposta: La mitja

7. Pam per aquí, pam per allà i pam que penja. Què és?
Resposta: El forrellat (dit aquí furriac)


8. Un llençol apedaçat que cap punta d’agulla no hi tocat. Què és?
Resposta: Els núvols o el cel emboirat.

9. Neix a bosc, creix a bosc, i canta a la vora del riu. Què és?
Resposta: El picador de rentar la roba.

10. Neix a bosc, creix a bosc i porta carn cristiana al cos. Què és?
Resposta: Un esclop

11.1. Neix a bosc, creix a bosc, negre a la plaça i vermell a casa. Què és?
11.2. Verd a bosc, negre a la plaça i vermell a casa. Què és? (variant)
Resposta: El carbó

12. Neix a bosc, creix a bosc i segueix els racons de casa. Què és?
Resposta: L’escombra.



Horari d’àpats d’un dia d’hivern a la pagesia de Malla

Les set o dos quarts de vuit del matí: l’hora de prendre’s la barreja o el vi escalfat amb el tupí. És moment de fer passar el fred.

Les nou del matí: l’hora d’esmorzar, amb vianda, sopes i tall.

Les dues de la tarda (migdia mallenc): l’hora de dinar amb brou, carn d’olla i pilota.

Les set de la tarda (vespre hivernal): l’hora de sopar. Es menja sopa escaldada i bullida, sopa de pa (amb oli i sal) ben molinada i tall amb mongetes.



El Nadal

Per Nadal sempre ha set costum de fer cagar el tió. Una setmana abans de Nadal els pares anaven al bosc a cercar un tronc o una soca i el posaven vora la llar de foc. Algunes famílies, però, tenien un tió guardat en un racó de casa que treien cada any pel Nadal. I d’altres també havien aprofitat caixes de fusta, o rentadors en comptes d’un tronc. Llavors els pares oferien al tió menges casolanes com ara galetes, pa, coca, ametlles, pinyons, aigua, o vi, i a l’endemà, davant la sorpresa dels infants es descobria que el tió s’ho havia cruspit tot. D’aquesta pràctica se’n deia: engreixar el tió. De tota manera, aquest acte sembla derivar d’un ritual d’adoració i invocació a la mare natura representat pel tió, per tal d’afavorir la collita i el benestar de l’any següent.

Quan arribava la nit de Nadal, el 24 de desembre, tothom agafava un bastó o una escombra, i apa, cop ve i cop va. I mentre picaven el tió es recitava una cantarella demanant els favors del tió. Hi havia diverses lletres de caire infantívol, algunes de les quals hem pogut recollir dels avis. Són aquestes:

Tió, tió, caga turró, d’avellana i de pinyó, pel naixement de Nostre Senyor. (La Fàbrica)

Tió, tió, caga turró, d’avellana o de pinyó, que la nit de Nadal va néixer Nostre

Senyor, i si no cagues turró et clavaré un cop de bastó. (El Vilar)

Tió, tió, pel do que Déu t’ha dat, si us plau, caga aviat. (La Fàbrica)


Tot seguit, tothom anava a resar parenostres i avemaries, i quan tornaven trobaven que el tió havia “cagat” coca, turró, vi, i caramels, entre altres coses per menjar i fer les delícies de la família en una nit de joia com aquesta. Havent sopat, calia anar a missa, i no pas a una missa qualsevol. No. Tothom es mudava per assistir a aquesta missa especial. S’havia d’anar a Missa del Gall. El campaner avisava amb toc de campanes l’ofici. I tothom anava cap a missa a peu i amb llenternes. L’endemà, el dia de Nadal, tothom s’estava a casa a la vora del foc i per dinar es menjava escudella i carn d’olla.



Sant Esteve

L’endemà de Nadal era festa com ara.


Cap d’any o Ninou

Molts pagesos en aquesta nit feien el calendari de la ceba. Aquest calendari es realitzava amb 12 trossos de ceba sense tel. Cada tros representava un mes. A l’endemà, per ninou, miraven els trossos de ceba. Si un tros era humit, significava que aquell mes seria plujós, si pel contrari era sec, volia dir que no plouria gaire o gens.

També en aquest dia solia veure’s a passar l’enigmàtic Home dels Nassos. Els adults solien demanar als infants si havien vist l’Home dels Nassos. Però la canalla, sorpresa, i un xic intrigada, deien que no. Aleshores l’adult explicava que l’Home dels Nassos tenia tants nassos com dies tenia l’any. Que resumint el joc de paraules, era com dir un home d’un nas, perquè el nou any que s’acabava d’encetar només tenia un dia. Si l’infant era enginyós, i havia copsat l’endevinalla, podia contestar que sí, però si per altra banda no ho acabava de tenir clar, l’adult li deia on el podia trobar. L’adult, no cal dir, es feia un tip de riure.


Els Reis
La vigília de la diada de l’Epifania, quan ja era de vespre, els nens dels masos sortien a “cridar” als Reis amb atxes enceses d’espígol, anomenat a Malla “vermelló”. Sortien arrenglerats en processó al voltant del mas i cantaven: Els Reis d’Orient porten coses, porten coses, els Reis d’Orient porten coses per la gent. Quan entraven els infants es trobaven amb joguines, caramels i llaminadures. De vegades la gent de les masies veïnes s’ajuntaven per celebrar la festa. En aquest sentit, els veïns de l’Om i els del Folcs donaven una volta en processó per les cases amb torxes, i un rei portava les joguines per tots. Mentre hi hagués canalla a les cases se celebrava. Ara, bé, quan no hi havia petits, es deixava de fer.

Les atxes o torxes dels Reis s’havien de preparar força abans de la diada. Els brins de la flor del vermelló era collit pels volts d’agost, i setembre, que era quan s’assecaven. I s’aplegaven al capdamunt d’una canya o bastonet.


La matança del porc

Antigament se solien matar dos porcs durant l’hivern, en els freds mesos de desembre, gener, i febrer. Hi havia cases que en mataven un pels volts de novembre per passar l’hivern, i un altre pel febrer per l’època del segar. Calia confitar força tall pels segadors. A dins d’un tupí hi ficaven llom, pilotilles, costelles i botifarres. El tall era conservat amb greix durant mig any, fins a arribar el juny o el juliol, quan se segava l’ordi i el blat. A Cal Rei tenien en compte el següent refrany: “Mata el porc pel febrer si vols que se’t conservi bé”.

Pels veïnats de pagès, antigament, sempre hi solia haver un matador i una mocadera. A Malla hi ha hagut moltíssims matadors de porc i mocaderes. Dels matadors de porc diferenciaríem els d’ofici i els que ho feien per consum propi. D’entre els matadors d’ofici que han tingut més anomenada destacaríem en Non de les Boules i en Pere del Tei. I d’entre els matadors que ho feien per consum propi o esporàdicament, en Miquel de Can Ballador. Pel que fa a les mocaderes, en destacarem la Mercè de Can Barrina i la Teresa del Tei. De tota manera, cal assenyalar que en Non de les Boules s’ha convertit un matador llegendari. En Pere del Tei conta que en Non anava a matar el porc amb el banc carregat a l’esquena. També, encara se’l recorda per ser un matador d’allò més trempat. Els més grans dels masos recorden que quan arribava a les cases deia embarbussaments de salutacions. “Mon de sony, codony, quan volgueu ja hi podem anar!” diu en Joanet de Cal Rei exclamava en Non. A Pratdesaba recorden que deia: “Nada, Mon de sony, codony, aquí està la cuestión; carambes! nada, Mon sony aquí està la cuestión, codony!” En Pepet del Masgran recorda que deia: “Codony! Casumronda! aquí està la cuestión”. En qualsevol cas, tot seguit, la resposta inevitable era sempre un somriure i alhora una expressió de sorpresa. Provocava somriures perquè tenia gràcia aquell bon home. I també causava sorpresa, perquè ningú mai havia sabut què volia dir amb aquell reguitzell de paraules. Potser, per això tenia gràcia, perquè, tot i fer-les sonar bé, no tenia cap solta ni volta tot plegat. I ell prou ho sabia.

La feina del matador de porcs no s’acabava en la mort del porc, sinó que hi começava. El matador després de matar el porc, havia de ser prou hàbil per aprofitar la sang i desfer tot el porc. La feina de la mocadera, era la de netejar tots els budells amb mocadors i aigua per poder-hi embotir la carn.

En Pere del Tei, l’últim matador oficial de Malla, va matar el primer porc quan tenia 13 anys. Tos els divendres a les 6 del matí anava a aprendre a fer anar el ganivet a l’escorxador de Taradell. El seu cosí, en Ramon Pladevall del mas La Verneda era el matador de la zona del Gurri Xic. Però, un bon dia se’n va haver d’anar a fer el servei militar i es va quedar com a únic matador del “Sot de Taradell”, que així era com s’anomenava popularment l’indret de Montrodon. A l’any 1950 va anar a Barcelona a recollir el seu carnet de matador. I llavors es va posar a exercir l’ofici cobrant 15 pessetes per porc. A l’any 2003, cinquanta-tres anys més tard, es cobraria al voltant de 90 €, és a dir, unes 15.000 pessetes.

Les eines que feien falta a un matador

Les eines del sarró:
Un ganivet vell. Per la primera passada que es fa per pelar el porc.
Un ganivet de degollar.
Dues peladores (ganivets per passar per sobre la cansalada).
Tres ganivets per tallar la carn, per desfer ossos.
La broca per esmolar els ganivets.
Una cadena per pesar amb la romana.
Una destral

Altres eines necessàries:
Una peladora. Eina formada per un paló i un mànec, que serviaper treure el pèl cremat.
Un ganxo gros. El ganxo servia per agafar el porc pel morro o “nas”.
Un ganxo petit. Aquest ganxo servia per obrir el porc pel mig quan s’ha de treure l’espinada.
Argelagues. Aquesta mata arbustiva amb espines servia per socarrar el foc.
El banc.

Les eines que feien falta a la mocadera

Un ganivet per netejar i pelar els peus de porc
Un ganivet per netejar els budells.
Un embut per girar els budells.
Una xeringa per embotir la llonganissa i botifarra.
Draps i davantals (els proporcionava la casa).

En Pere del Tei, que havia arribat a matar 6 porcs en un dematí i 300 en un any, ens explica el procediment de la matança:

Primer es lligava amb una corda el peu dret posterior del porc. Quan s’obria la porta de la cort, el porc sortia corrents i el matador li clavava amb destresa el ganxo sota la barra per dominar-lo. Després s’ajeia el porc sobre el banc i es lligava la pota del peu posterior dret a la pota del banc. La gent de la casa aguantava el porc estirat sobre el banc, però si hi havia prou voluntaris, la mocadera lligava la pota lligava a la pota del banc el peu anterior dret del porc. Tot seguit, s’esdevenia el moment més trist i fatídic del porc. El matador degollava el porc i la sang era recollida dins una gibrella. De tant en tant, la mocadera remanava la gibrella per tal que no s’hi fessin gleves, ni grumolls. Antigament, però, també s’havien aprofitat els grumolls per fer llonganisses.

Quan el porc ja era mort, se’l posava estirat sobre dos buscalls paral•lels, els quals estaven separats per un rec de dos pams d’amplada. I després el matador encenia les argelagues i socarrimava la pell del porc per totes bandes. Conta en Pere que a Taradell ho feien amb brucs, en comptes d’argelagues com feia ell, en Non de les Boules i molts altres matadors. Més tard, però, les argelagues foren substituïdes pel soplet, el qual permetia treballar sobre el mateix banc. Mentre se socarrava s’anava apartant el pèl amb un ganivet. Abans, però, s’havia fet servir la peladora, ja que amb el seu mànec llarg permetia treballar mentre cremaven les argelagues. A continuació s’abocaven galledes d’aigua tèbia damunt del porc per tal de deixar-lo net i estovar la pell. I s’acabava de netejar amb la peladora per deixar-lo tot ben polit.

Després, quan el porc ja era net, se li tallaven els quatre peus i es posava de panxa a terra sobre el banc. Es treia mig cap, és a dir, la barra superior amb les orelles. Mentre amb el ganxo petit s’aguantava el porc pel tall del clatell, amb la destral es partia la columna. I arribat en aquest moment, amb el ganivet se li feia la “clenxa”, de davant a darrere. Un cop descalçada l’espinada, es treia el budell cular i quedava per treure l’os del pont (el que aguanta les dues anques) i quedava el porc obert i pla sobre el banc. Tot seguit es treien bísceres i òrgans interiors. Es treia la llengua, la perdiu, la melsa, i la tripa. Tot plegat amb molta cura i treient amb un drap la sang o altres líquids. I quan ja s’havia tret el fetge i el segí, la canal quedava a punt per pesar a la romana. Tot en el porc s’aprofitava, fins i tot alguns òrgans del porc que podien ser menjats. En Pere recorda que els “pixadors” servien per engreixar el xerrac, i amb la bufeta es feia pilota de futbol.

Després la gent del mas portava gibrelles de zenc amb nansa (més tard senalles) per recollir el que tallava el matador: el llom, les costelles, la ventresca, els pernils, l’espatlla, i la penca o cansalada. Un cop recollit es portava tot el tall a dins de la casa. I aleshores, començava la feina de separar la carn dels ossos. Després se separava la carn. La carn amb més greix servia per fer botifarres i pilotilles; la carn magra per fer llonganisses; els vermells per sang per fer “bisbes” o bulls. Més tard es trinxava la carn treta del llom, de les costelles i en cas de no guardar-ne, també de l’espatlla i del pernil. Després la mocadera amania amb sal i pebre la carn. A continuació remenava, pastava la carn i en feia pilots arrodonits anomenats “pans”. Quan la carn era freda l’embotia. Hi havia un pa per fer botifarra, un altre per la llonganissa, i després hi havia una carn cuita guardada a la gibrella per fer la botifarra negra. La mocadera utilitzava el budell prim per embotir botifarra prima, secallona i somalla i fuet; la tira de culada per fer bones llonganisses, botifarra negra, i i botifarra d’ou.

La matança del porc com a festa familiar

La matança del porc era una festa en la qual hi col•laborava tota la gent de la casa, des del més menut fins el més gran, i també algun parent, amic o veí. El porc que s’havia engreixat amb el millor blat de moro se sacrificava ben d’hora al matí i per dinar o per sopar ja en podien menjar tots plegats alguna botifarra. Després de l’àpat, s’entrava en la part lúdica de la festa. Els homes jugaven alguna partida de cartes com la brisca, el canari, o a l’ase. Si hi havia algú que sabia tocar un instrument s’improvisava un ball. La Teresa del Tei, explica que el seu home, en Lluís, amb l’acordió tocava valsos, passos-dobles, tangos i xotis. I diu que ho feia rebé. També, en Miquel Comerma, que s’havia estat a La Feixa, explica que el seu pare tocava el flabiol amb les dues mans, el seu germà la samsònia i ell tocava l’acordió o l’harmònica. A Cal Rei, explica en Joan Bover, que havent sopat el seu pare agafava el violí, i ell i el seu germà l’acordió i organitzaven una ballada que durava fins a la matinada de l’endemà. A Pratdesaba, per la matança del porc, havent dinat, els joves solien fer “el ball del tió fresco”. Un noi es posava a l’esquena una espelma subjectada amb la faixa. Aquest portava escIops i anava saltant o fent gambades de manera que els altres joves, els quals portaven espelmes enceses, no poguessin encendre-li “el tio fresco” que duia a la faixa. Si li arribaven a encendre hi havia penyora. La cantarella que deien els nois perseguidors era així: “Jo te l’encendré, el tio, tio fresco, jo te l’encedré, el tio de paper.” I contestava el que ballava amb els esclops: “No me l’encendràs el tio, tio, fresco, no me l’encendràs el tio del detràs”. La Carme Sentias de La Fàbrica, filla del Mas Olorins d’Olost recorda haver vist ballar aquesta dansa quan era petita, però un xic diferent de Pratdesaba. Així, doncs, la canalla es penjava a l’esquena un paper subjectat per un cordill lligat a la cintura i a la mà portaven un feix de paper encès. Amb aquest feix fumejant jugaven a veure quants tios frescos encenien per darrere. A La Fàbrica en la matança del porc i en diades assenyalades se solia fer “el joc dels esclops d’en Pau”. Es cantava aquesta cançó: “(Amb) els esclops d’en Pau fangava sant Joan, triava gram; sant Pere li va el darrere amb el tripi-tripi-trap.” El joc consistia en què tots havien de seure a taula amb un got de vi o aigua. Cantaven i s’anaven passant els gots l’un a l’altre mentre els feien picar a taula com si fossin esclops. I quan la cançó feia “tripi-tripi-trap” els jugadors feien picar el got a dreta, esquerra i dreta, i tot seguit feien un bon glop. Al mas veí, al Masgran, també feien “Els esclops d’en Pau” però amb quatre espigots de blatdemoro. Es jugava per parelles. Cadascú tenia dos espigots que se’ls anaven passant tot seguint el ritme de la cançó. El final de la cançó era diferent de La Fàbrica. Al Masgran acabaven dient: “(...) amb la tripi-tripitera i amb el tripi-tripi-trap.”


El 22 de gener: Sant Vicenç

La Maria del Mas Gran, originària de la Font de Malla, encara per la festa major de Malla continua cuinant, i ja fa cinquanta anys, el plat de sang i perdiu de xai. Posa a estofar la sang amb oli i a rostir la perdiu a la cassola.

A la vigília, al vespre, es feia el castell de foc a la placeta de l’església. Per Sant Vicenç es feia un ofici solemne cantat i tocat per una orquestra. De tota manera, el mossèn havia de demanar permís a la comissió de música litúrgica del Bisbat de Vic per tal que aprovessin si els instruments eren prou reverents per a la fi. Sempre es van concedir els permissos però amb algunes prevencions. Moltes vegades aquesta orquestra fou la dels Lluïsos de Taradell, però d’altres vegades la cobla Genissenca, la cobla Fonts de Manlleu, o l’orquestra Montseny de Tona. Eixint de missa es ballaven sardanes a la placeta de l’església o a l’era del Folcs si hi havia molta gent. Però la festa arribava el seu punt més culminant quan es feien els dos torns dels balls de festa major: un a les 5 de la tarda i l’altre a les 10 de la nit. Es feia davant de l’Hostal Nou, en el bell mig de la carretera. Aleshores no passaven cotxes. Més endavant, conta la Roser de les Vinyes que si venia un cotxe ja s’apartaven i el deixaven passar, però per sobre de tot no els feia cap por perquè anaven molt a poc a poc. Així, doncs, el que havia estat una cobla de sardanes eixint de missa, tot seguit es convertia amb una orquestra amb instruments ben moderns per l’època. En Joan de Cal Rei recorda que l’orquestra comptava amb bateria, o saxofon, entre d’altres. Els balls eren tots de parella. I els més ballats eren els valsos, i els passos-dobles. Els tangos eren els que es tocaven menys, perquè poca gent sabia ballar-los. També, però, s’havien ballat xotis, pericons, foxs, i rigodons.

Els administradors de la ballada organitzaven també algun ball per recaptar diners. Un d’aquests era “el ball de ram”, que solia ser un vals o un vals-jota. Un administrador feia un senyal al trompetista, aquest feia un toc solemne i esprés cridava: ball de ram! Immediatament, els homes galans anaven a comprar al taulell un ram, un llapis de maquillatge, una nina, o qualsevol objecte de regal per a la seva parella. Un altre ball que anunciava el trompetista era “el ball de robo” o ball robat. El trompetista per sorpresa feia un toc distingit i deia “canvi de parella”, i llavors s’havien de canviar les parelles. Els balls sempre es podien demanar, i s’anunciava qui havia estat el sol•licitant. També es podien dedicar, i també s’anunciava per a qui era dirigit. Tot es feia amb un deix de distinció perquè per alguna cosa era la festa major. Una de les anècdotes divertides que recorden alguns mallencs és que darrere l’escenari de l’orquestra hi havia la cort del ruc de l’hostal, i de vegades, enmig del ball, es posava a bramar. Tothom esclafia a riure.

En el ball es rifava també la “toia”, que era de vegades un ram, una parera, un estoig de maquillatge, etc. Els quintos es cuidaven de rifar-la, i amb ella feien una mica de diners.

El diumenge de Cinquagesma, el 18 de febrer, es feia la festa de la Minerva. Al matí es feia ofici amb sermó. A la tarda es feia el rosari i el cor parroquial cantava el trisagi. Tot seguit es feia una petita processó i s’exposava el Santíssim.
Carnestoltes

Per Carnestoltes no hi havia cap festa amb una organització estable al darrere. De tota manera, els joves amb ganes de fer gresca de vegades s’havien disfressat i havien passat pel seu veïnat per veure quin efecte provocava la seva estrafolària aparença entre la pagesia.

PRIMAVERA
La primavera és l’estació del renaixement de la natura i de la regeneració de la vida. Després del període hivernal tot sembla reviscolar. El dia s’allarga i el clima deixa de ser rigurosament fred per ser més agradable. És el temps de l’amor, però aquesta expressió natural és aturada, un xic, per la necessitat espiritual de purificar-se. És moment per a la penitència i preparació per a la Pasqua. La Pasqua cristiana ocupa l’espai central de la primavera i l’impregna des dels inicis fins al final.

Quaresma
Representa les set setmanes abans de Pasqua. Molts nens la personalitzen en l’anomenada “Vella Quaresma”, una dona d’aparença gran amb set peus, i amb un cistell i un bacallà a les mans. Cada setmana s’ha de tallar una cama. I quan queda sense cames i peus, aleshores vol dir que s’ha arribat en temps pasqual. Les setmanes de quaresma tenen els divendres magre. I això vol dir que s’ha de menjar peix en comptes de carn. Moltes cases menjaven bacallà, però més tard també s’utilitzà lluç i altre peix. A més a més, a Malla, com en d’altres llocs, s’anava cada tarda a fer doctrina, rosari i viacrucis dins l’església els set diumenges de quaresma.

Mercat del Ram
Els pagesos de Malla després de pagar el dret de pas al burot, anaven a vendre bestiar i vianda a la plaça del Mercadal de Vic. Hi venien animals com pollastres, ànecs, conills, i verdura com enciam, tomàquet, ceba, etc. Els pagesos i les pageses passaven carregats vora les voltes de les places. I mentre passaven, els bricallers o bricalleres si els interessava el producte els feien aturar i compraven. Comprar moltes vegades era el resultat d’un estira i arronsa per fixar un preu interessant per a les dues parts.

Rams
El diumenge de Rams era dia de beneir la palma, el llorer i el romaní. Amb les fulles de la palma es feien creus protectores que es penjaven darrere les portes. També el llorer i el romaní es guardava per quan hi havia tempestes. En les tempestes les dones agafaven el llorer i el romaní i el cremaven a la llar per preservar les collites del temporal. Tot seguit resaven el rosari.

A l’endemà de Rams, les Filles de Maria passaven per les cases en grups de tres per fer la capta dels ous.

La Setmana Santa i Pasqua

En aquesta setmana es feia la capta dels ous i el Salpàs. En Lluís Segalés, fill de l’Om, encara recorda com feia d’escolà i acompanyava el rector en aquesta tasca. Ell portava la galledeta de l’aigua amb sal i el mossèn beneïa els portals de les cases. Algunes cases posaven una fusta per llançar-hi l’aigua amb sal, així, d’aquesta manera, protegien la pedra. En aquest sentit, el Puig encara conserva a l’equerra de la seva entrada una fusta encastada a la paret per a aquesta finalitat. En Lluís Segalés recorda que dividien la parròquia en dos sectors, prenent com a referència la mateixa carretera. Un dia anaven a salpassar al cantó del Ricard, on dinaven. I un altre dia feien el sector de l’Albanell, on també s’hi quedaven a dinar. L’objectiu del salpàs era per protegir de les malalties al bestiar i evitar les desgràcies. Pel ritual de salpassar la parròquia obtenia ous, els quals eren rifats el diumenge de Pasqua. També altres administradors d’altars també aprofitaven l’ocasió per fer capta d’ous per tal de rifar-los el diumenge.

El dijous, vigília de divendres sant, es deixava d’escombrar fins a les 12 de la nit del dissabte, perquè no sortissin dins la casa escarabats, o altres cuques. El polit que trencava la regla, s’exposava a tenir plagues d’insectes tot l’any, i per tant no pagava la pena. En Lluís Segalés recorda com amb un porró d’aigua beneita ruixaven els racons interiors de les cases. I mentre regaven deien la següent invocació: “Cuca, cuca, surt del forat que nostre senyor ha arribat”.

El dissabte després que el campaner fes el toc de glòria, la colla dels caramellaires sortia a cantar pels masos. Començaven per l’extrem més llunyà del municipi de Malla, per Torrellebreta i acabaven a la casa d’un caramellaire. Els caramellaires cantaven sobretot corrandes, que es dedicaven a la família que els escoltava. De vegades eren acompanyats per l’acordió. En Miquel Comerma de La Feixa, havia acompanyat els caramellaires amb l’acordió. En Ton Arumí de Can Bou també hi havia tocat l’acordió a les caramelles. També en Joan de Cal Rei, com a acordionista havia acompanyat colles de caramellaires, i no només a Malla, sinó que també l’havien contractat a Gurb i a Vic. En Joan de Cal Rei recorda que primer es feien les caramelles, que representava tocar amb l’acordió balls com sardanes, o valsos, i després la colla cantaven les corrandes sense acompanyament musical. La ronda de les caramelles es feia de fosc i de vegades en alguna casa s’havien ballat sardanes a les 4 de la matinada. En Miquel de Can Ballador també havia sigut caramellaire i explica que abans de posar-se a cantar a la casa sempre demanaven permís:”-podem cantar?” Si els contestaven que cantessin, començava la gresca, si no se n’anaven a una altra banda. Hi havia corrandes amoroses, d’homenatge, de bon auguri, i també de maledicció preparades pels garrepes que no els donaven ni ous, ni llonganisses, res. També, si bé no eren de Malla, després de la guerra civil passaven colles de bastoners o bastonaires com els de Balenyà per ballar als masos i fer capta d’ous i llonganisses.

El diumenge de pasqua després de l’ofici es feia “la rifa dels ous”, en la qual més tard s’hi incorporà llonganisses, cava i algun pernil. Actualment, aquesta festa es manté i s’ha ampliat incorporant en el mateix dia les caramelles i el ball de bastons o ballets tradicionals catalans.

El dilluns de pasqua és una festa eminentment familiar a Malla, i cada padrí compra la tradicional mona per al seu fillol. La tradició diu que el pastís ha de tenir un ou per cada any de l’infant, i ha d’estar guarnit de plomes i pollets de joguina. L’ingredient principal de la mona ha de ser l’ou. Però, darrerament, se’n fan de tots els gustos, i sobretot, de xocolata. De tota manera, s’ha de perseverar perquè el ritual no perdi el seu sentit. I convé que recordem que l’ou és el símbol còsmic del món i alhora representa la regeneració de la mateixa mare naturalesa. En qualsevol cas, cap llar de Malla es queda sense mona en un dia assenyalat com aquest.



El dimarts de pasqua
En aquest dia s’anava a fer la processó “de les cuques” o “de matar la cuca”. El mossèn encapçalava la comitiva acompanyat pels escolans que portaven la una creu i els gonfanons. Al seu darrere seguia el poble que tot caminant per la carretera resava el rosari. Antigament els pobles veïns de Vic anaven a Vic. A Vic hi anaven en processó els següents pobles: St Julià Sassorba, Gurb, Tona, Múnter, Sentfores, Vic i Malla. A Vic s’hi solien quedar a dinar. Però més tard els mallencs anaren a Lourdes de Tona. Allà confluïen quatre processons: la de Múnter, la de Tona, la de Balenyà, i la de Malla. El record més agradable que tenen els que hi participaren són els bons esmorzars que feien en eixir de l’església a Cal Joan.

La benedicció del terme i la creu d’olivera
La benedicció del terme començava a punta de sol i en ecabat es deia missa.
Per Sant Marc, el 25 d’abril, s’anava al pedró de Masferrer a beneir el terme.

La creu d’olivera
Per Sant Pere Màrtir, el 29 d’abril, es feia la benedicció de l’olivera a l’església a trenc d’alba, vora les 6 del matí. Fins i tot s’havia arribat a fer alguna processó per a la placeta. Tot seguit, un cop a casa, s’aprofitava l’enforcadura dels branquillons, els quals evocaven la creu, i s’anaven a plantar a les cantonades o marges dels camps per tal que protegís les collites de pedregades i temporals devastadors. Un cop plantada la branca d’olivera, es deien avemaries i parenostres que variaven en funció de l’orador. No obstant, hi havia també qui deia tres parenostres, tres avemaries i un crec en un Déu. Els pagesos que pertanyien a la Confraria del Bon-Succés, recollien a la Mercè una rotllaneta de cera vermella i en posaven una mica a les creus d’olivera.

Per Santa creu, el 3 de maig, es beneïa el pedró de l’església o de davant el cementiri.
Per Sant Miquel, el 8 de maig s’anava a beneir el pedró del Ricart.
Quatre dies abans de l’ascensió es feia el dimarts de lledànies al Pedró del Verdaguer, i tres dies abans, el dimecres de lledànies, al Pedró de la Coma o Paracolls.
La festa del Roser se celebrava el segon diumenge de maig amb ofici i sermó. A continuació, el 12 de maig, se celebrava “La festa de les filles de Maria” o “de les Noies”. Es feia comunió general, ofici solemne, trisagi cantat pel cor i acompanyat per una orquestra com la dels Lluïsos de Taradell, sermó i a la tarda processó passant pel Folcs i tornant a l’església.



El mes de Maria
Antigament era tradició de “fer el mes de Maria”. Això significava tota una sèrie de ritus que tot seguit esmentarem. El mes de Maria durava tot el mes de maig. O dit d’una altra manera, el mes de maig estava consagrat a la Mare de Déu. Els pagesos i les pageses a l’1 de maig o fins i tot ja el 30 d’abril, anaven a cercar flors i guarnien un altaret amb la imatge de la verge. La flor més utilitzada a Malla per oferir a Maria era la del lilà, degut al seu perfum, bàsicament. Però també perquè el seu color blavós o lilós, era associat a la verge. A Malla, cada mas tenia, abans, el seu lilà. El lilà era l’arbret florit que anunciava l’arribada del mes de maig en el seu màxim esplendor. Encara avui en podem veure força a les cases de pagès, però ja han perdut la seva funció religiosa, i han esdevingut arbres ornamentals o de jardí. Malgrat tot, abans els nostres lilàs prenien característiques i funcions de l’ancestral arbre-maig. La celebració del mes de maria es feia al vespre, preferentment havent sopat. Es deia el rosari, una avemaria i les ejaculatòtries. L’avemaria i el deuvosalve es deien cantant.

Cançó que cantava la Carme Guitart, majordoma del mossèn de Malla amb les filles de Ridaura durant el “Mes de Maria”:

Collim violetes de bon gessamí,
Cantava amoretes, diumenge al matí,
L’Aurora en volia per son rossinyol,
Jo li’n responia din-dol,
Jo sóc de Maria.

Tot dient ingrata m’empara un pastor
Llaçades de plata i llaçadetes d’or.
Tot dient ingrata m’empara un pastor,
Jo li’n responia din-dol, jo sóc de Maria.

Sant Isidre, patró dels pagesos
El dia 15 de maig se celebrava ofici amb sermó a honra de sant Isidre. També se solia fer una petita processó treient la imatge del sant. El dia abans, al vespre de la vigília, però, es feia un foc a l’era de molts masos per demanar la seva ajuda a les collites i la seva protecció divina.

Posteriorment, als voltants de 1970, a inicis del mes de maig, la Colla de Malla, juntament amb Joan Redorta, regidor de cultura d’aleshores, començaren a organitzar un aplec del poble de Malla dalt del Clascar. Es feia una gran arrossada i tot seguit es feia una ballada de sardanes, es jugava a cartes i a altres jocs. Més tard, aquesta festa va canviar d’emplaçaments, com als estudis fins que darrerament es congrega la gent en el teatre, sota la rectoria, i es fa tot seguit una audició d’havaneres a la plaça de l’església. També ha canviat de data, i ara se sol fer vora l’Onze de Setembre, aprofitant la Diada Nacional de Catalunya. A l’any 2002 es va aprofitar la festa per fer una exposició d’eines antigues del camp, en la qual va contribuir molts veïns de Malla.

El juny

Mes consagrat al Sagrat Cor de Jesús a Malla.

Festa litúrgica de Corpus, i eixint de missa: Dansa de les Dones d'Aigua.

La sega o el batre

Horari dels àpats i begudes d’un dia de sega
Les hores són aproximades.

5/6:00
La barreja (aiguardent i vi de taula o dolç), també anomenada Trepadella

8:00
Esmorzar. Vianda (mongetes, cigrons o ciurons, patates) tall de botifarra, rosta de cansalada, llom o costelles de porc.

10:00
La beguda. Consistia en beure, però també en tornar a menjar amanit i tall de botifarra o xai. També algunes masies feien una cassola de fideus amb conill o costella de porc confitat.

11/12:00
Beure (ou amb vi i sucre)

13:00
Dinar. Al Vilar solien fer brou, escudella i carn d’olla, d’altres cases com la Font solien menjar-se una casola d’arròs amb confitat de conill o d’ànec.

Migdiada (mitja hora de son a l’ombra)

14:30 -14:45
Cafè (també es prenia una copa de la barreja casolana anomenada “calç i guix” que era compost per conyac i anís)

17:00
Berenar / Beguda (Amanit i tall al Vilar. A la Font una cassola de patates amb suc de tall. Arròs o fideus amb tall al Gurumbau. )

18:30-19:00
L’aixecada de l’ase o aixecar l’ase. Consistia en menjar pa torrat amb llonganissa (llangonissa amb el parlar de la Plana). Però en algunes cases també es menjava bunyols i galetes, i es bevia anís i vi dolç.

21:00 – 21:30
Sopar. Consistia en menjar vianda (mengetes, cigrons, patates aixafades amb cansalada, plat de ceba, etc) i/o pa amb tomàquet amb llonganissa.

Conte-acudit dels segadors
Vet aquí que un dia la puput i la cigala estaven apilant les garbes de palla en modolons. La cigala era a baix i la puput era a dalt. I mentre la cigala agafava les garbes i les anava donant a la puput, deia: té-té-té-té. I la puput constestà: no puc, no puc, no puc... I se’n va anar volant, cansada com estava de treballar.

(Explicada per en Josep del Correu)

Cançó de sega

Que hermosa n’és la terra
Verge de Montserrat,
Que hermosa és vostra serra,
Verge de Montserrat.

Altíssima senyora,
No sou vós segadora,
Més com aquí us enyora
El sol que us ha colrat.

El blat és ros com vós,
Hermosa moreneta,
El blat és ros com vós,
Guardeu els segadors.


Al mig d’una garbera,
Segant vos posareu,
I al cim d’una bandera
Serà on vos posarem.

Doneu-nos bona anyada
Quan ve la pedregada,
Lligada als vostres peus,
Deixeu-la com un riu.

El blat és ros com vós
Hermosa moreneta,
El blat és ros com vós,
Guardeu els segadors.
(Cantada per la Carme Guitart, majordoma del mossèn de Malla, filla de Ridaura, La Garrotxa)

Sant Joan

A la vigília de Sant Joan, cada casa feia el seu foc, celebrant el canvi de solstici. I per Sant Joan, tothom se les empescava per menjar coca.
A la Fàbrica anaven a collir herba de Sant Joan (hipèric) per fer oli de cop. I al Puig anaven a buscar espunyidera florida, la qual anomenaven també Flor de Sant Joan i en posaven ramells als forats de la porta de la cort del bestiar i entre les escletxes de les bigues. Es feia per preservar el bestiar de pestes i malvestats.

Sant Pere
Hi havia molts masos que a la vigília de Sant Pere feien un foc ben gran i menjaven coca.

La festa del batre o “La bona del batre”
No fa gaires anys encara se solia celebrar la fi del batre amb un sopar i un ball a continuació. La Cooperativa Plana de Vic (CAC) organitzava un castell de foc, un sopar i després un ball a Sant Marc entre tots els seus socis pagesos per celebrar la fi de la sega.

L’onze de setembre
La festa de l’onze de setembre és una festa de nova creació que amb l’adveniment de la democràcia formà part del calendari català i per tant, en assumpció de la catalanitat, també de Malla. A Malla no té una data ben fixa, ja que s’ha celebrat moltes vegades a la vigília, el dia 10, o fins i tot abans. I ha près diferents formes i expressions. Fins i tot, en algun cop se l’ha ajuntat a una altra festa com la del batre. Per això, tant s’ha celebrat amb un dinar (arrossada) i tot seguit sardanes, com també al vespre tot escoltant havaneres i fent un cremat. L’element commemoratiu de la diada és ja la típica ofrena floral al monument a Francesc Paracolls, patriota i màrtir mallenc de la guerra de successió. En aquest dia es recorda que Paracolls morí a la forca del Puig d’en Planes de Vic el 18 d’abril de 1714 per defensar les llibertats de Catalunya al costat de nobles austriacistes com en Bac de Roda i el General Moragues.

La festa dels avis
Aquesta festa fou instituïda en inicis de la democràcia, impulsada per l’Alcalde Joan Redorta Sentias, i des d’ençà s’ha anat celebrant. És el dia destinat a homenatjar la gent pagesa més gran del municipi, la que té edat de jubilar-se. Eixint de missa es fa un dinar per a tots. Es fa un llarg sobretaula que de vegades s’amenitza amb alguna actuació. Se sol obsequiar a tots els participants amb un record.

Tots sants: la castanyada i els panellets
A la nit precedent a Tots Sants se celebra la Castanyada, que consisteix amb coure castanyes amb una paella foradada, i és clar, després menjar-ne. També per la diada de Tots Sants es fan panellets casolans amb moniato, ametlla picada, confitura i pinyons. Els panellets són el postre tradicional de la diada. Per Tots Sants els mallencs eixint de missa visiten el cementiri i reten un petit homentage als seus difunts resant i dipositant un ram de flors a les seves tombes.



El Novenari d’ànimes

El que antigament foren sermons de missioners, alguns, per cert, un xic apocalíptics, ara és només un cicle de conferències de diferents temes d’actualitat.


Era típic, en aquesta època de carbasses i també de naps, de fer jocs per espantar als més menuts, innocents i gent de bona fe. Sense que hi hagués al darrere cap voluntat religiosa, es buidava amb un ganivet un nap o una carbassa, i se li feien uns forats que evocaven una cara. Després es ficava dins una espelma encesa i es deixava en un lloc fosc. La persona innocent que passava a prop podia tenir un bon ensurt. A vegades, algun maliciós en deixava en marges per on transitava gent de fosc. Aquesta pràctica, recorda ara al halloween anglosaxó. És curiós, però, que mentre el halloween té una data concreta, l’1 de novembre, diada de Tots Sants, a Malla i per extensió la Plana de Vic, apareix com un joc que no té ni data, ni un origen religiós, ni intenció o tradició cultural oficial. A Malla pren la forma de joc de por de la tardor que practica algunes famílies i sobretot el jovent. Potser algú que havia vingut de terres on es feia el halloween ho va importar i es va popularitzar de mica en mica, entre un jovent que necessitava distreure’s al preu que fos, degut, sobretot, al poc oci que hi havia. Però també no hem pas de descartar que es tracti d'un costum antiquíssim de pagès, atès que la majoria dels avis a la nostra contrada l'havien practicat i vist a fer o a explicar dels seus pares. Tenim testimonis de la pervivència d'aquesta pràctica amb carbassa fins i tot a Ripoll. A casa meva ho havia vist sempre amb els naps, tal com marca la tradició cèltica.


La meteorologia del pagès mallenc

Els núvols

Els Gossos d’en Roca
Un gos és un núvol blanc esfilagarsat que es passeja per la costa de la muntanya, i en aquest cas, prop del Mas La Roca. Representa un gos pastor com un mastí del pirineu, o un gos llop. A la Fàbrica, Pratdesaba i a la Roca donen nom als Gossos d’en Roca a un tipus de núvols. Quan al dematí s’aixeca la mullena, es veu una boira baixa tova que passeja pel mig de la costa de la Telleda, ben segur que és senyal de trons per a la tarda. Conta la llegenda que el pagès de la Roca quan se li escapen les cabretes i ovelles pel puig, crida els seus gossos i els fa anar a arreplegar-les. Quan tornen a la tarda, venen amb el ramat i fent grans lladrucs. Els seus lladrucs fan els trons, els esquellerincs de les cabretes fan les gotetes, les esquelles de ovelles les gotasses. Cal que hi hagi herba tendra perquè surtin els gossos, atès que en època de sequera gairebé no se'n veuen. (Tot l’any)

La Canalla d’en Borra
Són núvols blancs petits que van seguits en rengle. Venen de Montserrat i van cap al Montseny. Aquests núvols són senyal de pluja a la tarda. (Tot l’any)

Núvols dels Teulers
Són uns núvols que venen de les Guilleries, o de Puiglagulla. La massa de núvols recorda la forma d’un peix. Aquest tipus de núvols si s’acosten són senyal de pluja i trons per l’endemà. (Primavera i estiu)

La Portella
És un núvol com un castell que ve del castell de Gurb. És senyal de pluja i trons al mateix dia. (Primaverai estiu)

El Forat de la Noia
En Pepet del Mas Gran diu que quan en el front de Sant Sebastià llampega al vespre, es diu que “llampega al Forat de la Noia”. És senyal de pluja i trons al mateix dia. (Tot l’any)

La Gareta
Núvol en forma de bolet que rep aquest nom per la part de dalt semblant a una torreta de vigilància. Apareix entre el Pla de Tona i el Clascar de Malla. Sempre és un senyal de tronada forta a la tarda.

Els castells
És tal i com s’anomenen els núvols de tempesta. Sobretot quan s’escabellen, quan s’aplanen. Són els televisius cumulonimbus.

Dites de la pluja
Bassetes al cel pastetes a la terra.
Senyals al cel, treballs a la terra.

Quan plou entre finals de juliol i principis d'agost es diu que fa "el xarbot de Sant Albert". Quan plou a la segona quinzena d'agost es diu que fa "el xarbot de la Mare de Déu".

Els vents

El Vent Narbonès
El vent Darbonès o Narbonès, no fa ploure ni fa res, però quan s’hi posa s’hi coneix. És un vent que ve de Vic.

El vent de Ponent
El vent de ponent aquí a la Plana de Vic, poca cosa o res.

El vent de Roses
El vent de Roses potser és pitjor que el vent de ponent.
El vent de Roses mata la vianda.
La tramuntana
La tramuntana fa desapareixer els núvols i és el vent més sec i dolent.


El vent de Llevant
El vent de llevant és el que fa més probable la pluja per a la Plana.

La marinada
La marinada és molt bona per a les plantes i per a la gent del camp.

Tramuntana de Berga és la que ve del Castell de Gurb i és molt freda.

Dites dels vents
El ponent té una filla al llevant que marxa rient i torna plorant.

Senyals meteorològics pronosticats pels ocells

El picot quan canta a les serres sol venir vent, i quan canta a les fondalades pluja.

Quan les reinetes (granotes) canten molt, assenyalen pluja o boira. Bàsicament humitat i mullena.

Quan un estol d’estornells van volant en forma de remolí, aquests assenyalen temporal.

Els estornells causen malastrugança.

La relació de la lluna amb el camp
Si se sembra el blat en lluna vella grana més.
Les patates si s’estenen per grillar en lluna vella ho fan més bé. Grillen més.
Si se sembra en lluna nova no grana tant ni el blat, ni l’ordi.

(Creences recollides dels pagesos i pageses de “Pratdesaba”, i també de “El Masgran”, “El Coniller”, “Cal Rei” i “La Fàbrica”.)

El tractament de la mort a Malla
Quan es moria una persona a Malla, la família del difunt agafava una cistelleta que en deien l’Oferta. Feia un manat de set espelmes petites i primes i les posava a la cistella clavades. A dins hi posaven un tros de pa i una moneda de 10 cèntims d’aram clavada al bell mig. Amb aquells 10 cèntims es feia una missa en sufragi de l’ànima. Durant la celebració de la missa, s’encenien les espelmes per fer l’ofertori. El mossèn apagava les espelmes i es quedava el crustó o tros de pa amb la moneda. Aquest mateix pa servia d’aliment moltes vegades per a les gallines. Tot seguit, el ritual es completava amb l’acció que s’anomenava vulgarment “estimar la pau”. El mossèn aguantava la imatge d’un Sant Crist i el que havia det l’oferta besava la besava.

Quan hi havia un difunt a una casa se seguia aquest procés:

1r) Enterrament al matí. Ofici de cos present. Dinar familiar.
2n) Funerals (vuit dies més tard de l’enterrament). Dinar familiar.
3r) Cap d’any. Es repartien candeles blanques i negres per a tots els feligresos. Els fidels anaven en comitiva a apagar les candeles a l’altar. L’escolà moltes vegades apagava les candeles amb una galledeta d’aigua per tal de no fer tant fum.


Les oracions d’abans d’anar a dormir


(En) Aquest llit em ficaré,
set àngels hi trobaré,
tres als peus, quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat,
jo em dic (el nom de l’orador)
no tinguis por de cap mala cosa,
Si mala cosa hi ha,
L’àngel de la guarda te la’n treurà.
Senyor per pare, la marededéu per mare,
Sant Josep per companyó i bora nit que Déu ens dó.

(Oració resada per la Teresina del Vilar de Malla.)

Sepultura em ficaré,
Set àngels trobaré,
Tres als peus,
Quatre al cap,
La verge en un costat,
Diu que dormi i que reposi
I que no tingui por
De cap mala cosa.
Si mala cosa hi ha
La Verge Maria me la’n treurà.
Nit ve, nit va
No sabem si ens morirem.
A nostre senyor prenc per pare,
La mare de Déu per mare,
Sant Josep per companyó,
I bona nit que Déu ens dó.

(Oració resada per la Montserrat Vila de la Fàbrica i la seva germana Maria Rosa, filles del mas Torre d’en Mateu de Granollers de la Plana.)

Àngel de la meva guarda,
Dolça companyia, no em desempareu,
De nit, ni de dia,
No em deixeu mai sol,
Que jo em perdria.

(Oració popular a Malla)


Mitologia popular de Malla

El tió: Geni familiar hivernal que representa l’any, la regeneració, la nova vida, la prosperitat.

Els Reis d’Orient: Són els genis de l’hivern que amb les seves barbes i abrigalls anuncien fred, però alhora esperança perquè s’enceta un nou any. Provoquen la il•lusió dels nens perquè els obsequien amb regals i coses que els ajudaran a començar l’any contents.

El Carnestoltes: Geni que representa el final de l’hivern i l’abstinència. El seu final del seu regnat deixa pas a l’entrada de la Primavera.

L’Home dels Nassos: És el Janus que obra la porta de l’any nou, i té tants nassos com dies té l’any. És a dir, un de sol. El nas té connotacions fàl•liques i de fertilitat.

Els angelets: Quan un nen petit d’entre els 5-6-7 anys li cau una dent de llet, abans d’anar a dormir ha de posar-la embolicada amb un mocador a sota el seu coixí, perquè els àngels passaran a recollir-la. L’endemà, l’infant aixeca el coixí i veu que la seva dent ha desaparegut. I en el seu lloc hi ha caramels o algun present que el fa molt feliç.

Personatges llegendaris de Malla

En Pere Barretina
En Pere Pla “Barretina” o l’avi Pere Barretina era l’avi d’en Josep Maria i en Camil de les Vinyes. Li deien així perquè sempre anava molt modat i portava sempre una barretina. Segons diuen, es dedicava a arreglar casaments entre hereus i pubills, la tasca de la qual li comportava treure’n un tant per cent sucós. Diuen, també, que sota l’armilla amagava una creu i un pistoló. I Aixecant un cantó i l’altre de l’armilla deia que de vegades amb la gent t’havies t’entendre fent-ne servir una o bé amb l’altra. Es veu que el dia que va poder casar el seu fill, hereu de les Vinyes, amb la pubilla de l’Om, el seu somni s’havia acomplert i va morir feliç veient amb la seva obra acabada. En motiu de l’enderroc de l’antic cementiri de Malla es van traslladar totes les restes mortals als nínxols del nou. I, segons testimonis presencials, en Pere Barretina estava prou ben conservat i encara duia la barretina. Per això podem dir que és eternament Pere Barretina.
(Explicat per familiars i per Miquel Sayós de Vic)



El culte arbori a Malla
Inventari de productes, herbes remeieres i mètodes pagesos per a la salut i la vida quotidiana.

Plantes rituals o d’ús popular
Arbre: Per Nadal és guarnit l’arbre més bonic, ufanós i proper de cada casa. Es tracta d’un costum nòrdic vingut en les èpoques dels inicis del consumisme que ha arrelat molt al nostre país, i també al nostre poble. Antigament es preferia l’avet, però actualment es guarneixen pins, roures, alzines, tells, etc. A Malla els arbres que destaquen principalment són el Roure Gros del Ricart, els Tres Pins, Els roures del Puig i l’Avet de l’Ajuntament. Darrerament en el terreny del Prat Gros es va fer un bosc artístic, anomenat el Prat Verd, que és escenari de casaments i convencions. Derivat de l’arbre tenim el Tió que compta amb la devoció i estima de tots els infants del poble. Abans quan es cobria una nova construcció es posava una branca en el carener. També s’ha utilitzat una branca amb forma de forqueta per cercar deus d’aigua. Font: Popular.
Arç groc: Arbust que fa els seus fruits grocs als volts de Nadal si no fa massa fred i no en mata la flor la glaçada. És originari d’Orient. Els seus fruits són de color taronja. L’exemplar més antic de Malla es troba enmig d’un terrer del Clascar que pertany a l’Om. Per Nadal, la família de l’Om solien agafar uns branquillons amb fruits taronges per guarnir la casa i el pessebre. Avui, en Camil encara en recull per guarnir el pessebre que porta dalt de la Creu del Clascar. Font: Camil Pla.
Argelagues i ginesta: Arbusts que es fan servir per socarrimar el porc. També servien per encendre els focs com el de la festa major o Sant Joan. Font: Pere del Tei.
Belluguet: Planta que creix a Malla i que abans els nens mallencs per manca de joguines hi jugaven molt. Font: Josep Cano, refugiat Tortosí.
Blat i ordi: S’agafaven espigues de blat, o d’ordi per posar-les a les mans de la imatge de Sant Isidre, amb la qual el dia 15 de maig es feia una processó per demanar bones collites. Font: Popular.
Espígol o barballó: Planta de la qual s’aprofita les sumitats florides seques per fer-ne atxes per a rebre o cridar els Reis d’Orient. Font: L’Om, Can Teuler, El Folcs, Cal Rei, El Puig, etc.
Lilà: Arbre que floreix pel maig. La seva flor és utilitzada per ornamentar l’altar de la Verge per celebrar el mes de Maria. El lilà pot qualificar-se arbre-maig de Malla. Font: La Feixa.
Llor o llorer: Es beneeix per Rams i es crema a la llar de foc quan s’acosta alguna tempesta. La gent es congrega a la llar de foc i resa el rosari. Hi ha la creença que evita el mal temps i les pedregades. També es pot fer amb romaní beneït. Font: Popular.
Palma: Amb les palmes beneïdes s’agafaven tires per fer creus que es posaven a les portes de les masies. Font: Popular.
Rosa i roser: Les roses s’utilitzen com a ornamentació de les cases, però també per a regalar a les noies en senyal d’amor. Font: Popular.

Olis essencials i semblants
Essència de romaní: Va bé pel pit quan s’està tapat pel refredat. (Es beu). Font: Carme Guitart.
Essència de saüc: Pel refredat. Font: Carme Guitart.
Oli de cop: Es cull pels volts de Sant Joan l’hipèric o també anomenada herba de Sant Joan. Després es posa dins un pot d’oli d’oliva a macerar-se fins que queda de color vermell. Serveix pels cops, els sangtraïts i les contusions en general. Font: Carme Sentias.
Oli de llangardaix (petit): Serveix per fer orinar. Diurètic. Font: Carme Sentias.



Licors:
Licor de Paracolls: Licor de qualitat que s’obté per maceració d’aiguardent amb herbes remeieres seleccionades. La seva recepta és secreta. Font: Paracolls.
Ratafia: Licor fet amb aiguardent i herbes medicinals del país macerades en un recipient de vidre a sol i serena durant quaranta dies. Font: La Fàbrica.

Ungüents:
Aiguardent amb flor de lliri blanc: Va bé per desimflamar les contusions. Font: Carme Sentias.
Àrnica amb aiguardent: Ungüent d’aplicació tòpica pels cops. Font: Carme Sentias
Farigola: l’aigua de farigola va bé per desinfectar les llagues, i també pel mal de ventre. Font: Carme Sentias.
Fulla de Col amb vinagre i greix: Serveix pel mal de ventre. Font: Carme Sentias.
Pomada de la Majordoma (amb nap i mel): Per a les cremades i per ajudar a cicatritzar. Font: Carme Guitart.
Verbena: La seves sumitats florides es cullen pels volts de Sant Joan, i es trinxen quan són ben tendres. Després s’hi barreja greix de porc i serveix per curar les afeccions de la pell. Font: Carme Sentias.

Infusions
Cabells de blat de moro: Assecats es prenen en infusió i serveixen per fer orinar. Font: Carme Sentias.
Ortigues petites: Verdes o assecades es prenen en infusió per fer rebaixar la sang i per la grip. Font: Carme Sentias.

Altres remeis o pràctiques fregant la superstició:
Cataplasma de conill: Obrint un conill pel mig es posa pla damunt de la panxa per curar la pulmonia. Font: Montserrat Vila, après de la seva àvia Pepeta Soler de la Torrenegra de Vic.
Flor de Sant Joan o espunyidera: Floreix per Sant Joan. Es cull i es penja a les corts per preservar els animals de mals. També a la porta d’entrada. També serveix per fer quallar la llet. Font: Assumpta del Puig.
Llengua de serp blanca: La llengua dessecada i embolicada amb una bosseta de roba es penja al coll de les criatures com a penjoll d’un collaret. S’utilitzava per fer venir la bava als infants, ja que, d’aquesta manera, segons les antigues creences, les dents sortien més bé. Font: Monserrat Vila Puig (La Fàbrica, Malla, filla de la Torre del Mateu de Granollers de la Plana).

Plantes pels auguris
Ceba per fer el “Calendari de la Ceba”: Es fan dotze trossos de ceba i es deixa a l’ampit de la finestra a la nit de cap d’any. L’endemà, es pot veure quin mes serà plujós i quin serà eixut. Font: Can Teuler i La Fàbrica.

Marxívol: Planta predictora de les collites. Si té a cada branqueta entre una i dues tavelles, vol dir que no hi haurà bona anyada. Però si en té tres o més vol dir que hi haurà força blat i ordi. Es mira per la primavera, als volts de Setmana Santa. Ho fan a Pratdesaba i a Can Teuler. Hi ha una dita que fa així: Si n’hi ha d’un i de dos, ni per a mi ni per a vós; si n’hi ha de dos i de tres, bona collita per al pagès.